d’octubre 13, 2004


manray.jpg Posted by Hello


"...Constelaba sus cuadros de cerillas y tornillos, de figuras matemáticas y de cabezas suspendidas. El sufrimiento es una ecuación. Te considero irresoluble porque te has ido, tú eres mi cifra adorable y perdida. Su venganza iba dirigida contra los objetos. Man entró en una tienda de Saint-Sulpice,compró una de esas bolas de cristal llena de nieve ficticia. Tras desatornillarr el soporte, introdujo una réplica del ojo de Lee. Como no estás conmigo, te dejo tuerta. Tú eres la mirada prisionera de la nieve que alumbra mi amor.

Man vagabundeaba por el bulevar Montparnasse. Las campanas daban a lo lejos la hora de la ausencia. Cada casa que veía le parecía hostil. Regresaba a su estudio, con los brazos cargados de cachivaches disparatados. Siempre le habían gustado las máscaras, las joyas y los guantes. Había pintado unas efes de violoncello en la espalda de Kiki, fotografiado anatomías de mármol junto a bustos vivientes. La inconstancia de Lee reavivó su fetichismo. Man ponía lágrimas de cristal en el rostro de sus modelos. Tú eres este duro llanto que no rueda, este ojo sin auténticas lágrimas que ya no me mira... "

d’octubre 09, 2004

l'escalfor de l'alcohol es comunica amb les veus, rogalloses , segons degenera la nit, el guirigall ens ennuvola els tímpans i diem que sí a una cosa que no hem acabat d'entendre només per estalviar-nos la cridòria i , sobretot, la repetició. roseguem la palleta que acompanyava la copa, sotjant perfils i amb les cançons que solen sonar cada divendres nit, picor al colze i suades emol·lients- el noi de banyoles ens ha vingut esverat i amb nou vocabulari, és la cultureta de fer gira amb Los Elefantes, quin perill. la gent que veiem a sarrià disfressada de raval i tot de cap per avall, barcelona a vegades és massa petita, casolana. molta ploma i poca pell, les ombres retratant-se els peus i pisos en primers que s'intenten vendre sobre locals que no acaben de plegar mai. concerts a l' apolo, !!!, corredisses per pillar taxi, dubtes sobre si entrar sola al local de sepúlveda a espolsar-se el cos, relats caminant paralel enllà, un octubre caldós que us fa anar amb mànigues de camisa i a mi en tirants. el saldo en números vermells, no hi ha prou llibres ni música per distreure suficientment la ment.

d’octubre 05, 2004


dovima.jpg Posted by Hello


Avedon pertanyia a tota una generació de fotògrafs els anys seixanta que van revolucionar la imatgeria de la moda, van fer sortir l'editorial al carrer, les dones no estaven enclaustrades a un estudi, quietes, començaven a ser pioners en el que després ha estat una altra mena d'esclavisme.el nord d'àfrica no era una postal en colors, l'alta costura en un escenari en blanc i negre, la quietud enmig de multituds, els mercats fumejant aliments i animals que barraven el pas, un fotògraf i una model allà, poca cosa més en una època sense oficis acabats en -istes.

fa dos estius bocabadàvem amb els seus Portraits de l' amèrica miserable i rural, miners, outsiders, nens grans, esperpents i cowboys envellits mirant, traspassant la càmera sobre un fons blanc. a la biblioteca del caixafòrum vaig remenar entre munts de bibliografia una sèrie sobre la decadència mental i física del seu pare on ens mostrava un crani cada fotograma més petit i encartronat, uns ulls a cada plana més concaus que acabaven en res.
les belles modernes: belluci encorsetada, cordula i patziz en blanc i negre enfrontades amb pits acariciadors, turlington flamejant sota papallones... en un calendari pirelli que els meus amics encara fullegen amb avidesa, la campanya de resurrecció gràcies a gianni versace que el va recuperar per a la moda el 1996, adjani essent més reina margot que mai al photo francès,stephanie seymour aixecant un vestit semitransparent negre mostrant el sexe desafiant i caminant sobre un munt de models nus, kinski entortolligada en una serp , marilyn amb mirada perduda i coll hallter ple de lluentons i seqüències d'unes danses que fa temps van parar. nureyev quan era tot talent amb una sol tirant a l'espatlla esquerra i l'enfermetat i la decadència ben lluny.

Avedon ha omplert un imaginari, els elefants de Dovima es van creuar amb mi no sé com ni quan però els vaig arribar a somiar de ben petita, sense saber d'on sortien, un referent , un caos mental, una estètica que m'era molt - per xamba - pròpia.de gent així no vull que en morin més.

d’octubre 03, 2004

http://www.elnacionalnoensvol.net/

ara els tenim al teatre regina en un ritme accelerat i esclatant d' ironia, us els recomano.