un obsequi d'en francesc gelonch:

testimoni al matrimoni en versos de 7 arrodolinats


Convocat al lloc que sigui,
què és el que voleu que digui?
Que no saben estar sols?
S’esgarrifen dels mussols
de l’autopista dels dies
que mengen en establies
un crostó de pa torrat,
un morro del triturat
entre tristesa i arrap,
que moren de maldecap?
O que ho fan per les tietes,
les mestretites estretes,
els canals i especialistes,
diaris i novelistes,
i els que diran el que sigui
o els que sigui el que no sigui
ja ho escampen pel portal
per fer-ne plaga i senyal?

Q
ue digui que no s’avenen,
que es revoquen i s’esmenen?
Que deliren i dileten?
Que no rimen ni es cometen?
O que fan pulla i dislèxia
per atipar l’anorèxia
del que tenen entre mans?
Que es besen els tafetans,
maquinen i rescindeixen
desarticulen, tueixen,
s’estereotipen, desolen,
dilapiden, i dissolen,
es reprimeixen, s’esguatllen,
que s’arrenquen i s’espatllen,
i es tenen amuntegats?
Que volen anar mudats?
Que es rescindeixen, proscriuen?
Que fan com aquells que ho diuen
i que no ho viuen, s’annulen,
calculen i dissimulen,
s’amortitzen i relloguen,
s’antipatitzen, deroguen,
caduquen i dissuadeixen,
demanden i prohibeixen?


Q
ue digui que no els hi toca?
Que dormen sota una soca
si es pensen que això és factura,
que no els caldrà formosura,
pedalar-la i arrullar
i que podran reclamar
amb l’albarà i la rialla
la carta de la baralla,
el calendari i la gana,
que el món serà una barana?
Que no els caldrà moure gaire,
pujar fins al fons de l’aire,
baixar fins dalt de la costa?
Que van perdre alguna aposta?
Que fan com aquells que giren
per la rotonda, respiren
per si de cas, continuen,
no hi posen ni el res que suen
i ja es pensen que treballen?
No circulant, que s’encallen
al llaç de la carretera,
ni es mouen de polleguera.
I van com disminuïnt-se,
difuminant-se, intuïnt-se
el concepte. S’apaivaguen
descoloreixen, s’apaguen,
s’esfumen i s’esvaporen,
es desgusten, desoloren,
i no es senten ni que els matin,
els denominin, prorratin,
recomptin i recalculin,
multipliquin i especulin,
ni que els computin i els multin
i els compliquin i consultin,
desapareguts del món...
Doncs no és v’ritat. Ells hi són.

D
ono fe que no hi ha trampa,
que l’amor se’ls hi enrampa
i a la mínima matèria
ja en fan causa, en tenen dèria,
se’ls encomana la traça,
omplen de vida la bassa,
hi ha una set que els atropella,
la pengen de dalt d’una estrella,
i abans d’un pic d’adonar-se’n
no saben com aguantar-se’n,
i et unc un fet terrenal,
doncs l’omple tot el que val.
Que és de posar-s’hi de veres.
Fabriquen les primaveres
amb l’energia dels braços
i es tenen ben bé a cabassos.
S’assemblen sense que es noti,
se’n riuen del seu bigoti
i no del teu, i al darrera
tenen esprits de senyera
que no els hi cou, els hi couen.
Que un centímetre que es mouen
ja el tenen per enyorar-se’l.
I que se’n van a posar-se’l,
salvant el ventre de pena
i a estrényer la pròpia esmena
i a batejar-se’l a taula,
i als muscles de la paraula.
Que s’esgarrapen, s’abrasen,
volia dir que s’abracen.
Que s’interpreten, raonen,
s’ajardinen i esperonen,
es primfilen i adeleren,
s’aproben i s’acceleren,
fan una pinya, es rellancen,
es convaliden, no es cansen,
polinitzen i pul·lulen,
dimanen i es coagulen.



I
dono per testimoni
que no és per art del dimoni
ni dels ovnis, ni xantatge,
teatre, desavantatge
sinó que els surt d’espontani
de la il·lusió, i momentàni-
ament tal com raja. Bé,
els surt del propi i sincer,
de la paciència de tindre’s,
pelar xaves i pervindre’s,
i fer-los sonar com toca.
Que el tenen com una roca
el seny tot, i si no m’erro.


Q
ue no es volen com un gerro.
Sinó dels ossos als ulls,
i dels detalls als embulls,
de la pell a la consciència
i del fogó a la paciència,
i del minut a l’etern
i entre la glòria i l’infern
fan la mateixa cançó.
Que els queda bé i és de bo.
Normals i paranormals,
doncs dona-me’n dos iguals.
I que són bons com ells dos.
Ni l’enfadós ni ofendós.
Que si treballar li cansa.
Que si va com una llança.
Que si s’ho mira amb cautela.
Que si s’apaga una vela
bota un crit a la terrassa
i l’altre que s’hi escarrassa.
Mentre un li diu que li digui
se li apareix un somrigui,
fan un càrrec d’harmonia.
Que allò que abans repartia
ara ho concentra i ofrena
com un do bó. Res la frena
sinó que s’hi aboca sencera.
I no serà la primera
que l’altre tregui el pijama,
així que entre míster i dama,
tot queda bé i és dolçura
l’agenda i l’arquitectura.


( a la foto tarda desbordada a Lendas)