D.H.Lawrence només en diumenge.

apamar els envans

 com si s'hi guardés l'eco

dels meus secrets.

*e*

tendir cap el fòsfor amb copes

de xampany buides a les mans.

trasbals brillant en impecables 

campanes de vidre.atmosferes 

tòxiques esquivant carrers 

que que no són ni rutes fiables,

 que creia eternes.

*e*

tenir la oportunitat d’anar-me’n lluny

de mi per si el batec acaba

a un ritme de fireta i la rèplica tardana

no és ni eco ni lava de coixí.

deixar d’educar l’animal que ets

amb les puntes dels dits.

agafar embranzida amb dies

de quaresma estètica per saltar

els terrats a la recerca de continents

ben florits, en caiguda lliure.

com qui farta de solapar costums,

pretén  girar a la valenta i desmuntar

la tramoia d’aquest circ, per si tot és dinamita.

la fantasia predictiva de qui vol canviar de carril,

i evaporar-se en noves línies de força  sense fi.

florida, sí, però de gestos lents.

podrida, també, perquè em dóna la gana.

mix de març 2014

e

no he tingut oportunitat d'afartar-me de mi

m'esquivo en la fredor de les finestres i el cor 

batega a un ritme de fireta.sempreviva,

 criptogrames desfent-me cues. 

m'evaporaria en noves línies

 de força sense fi, gargots.

*e*

dictar, representar aquell estiu 

on la cosa titubava delicadament 

amb grills orquestrals  i ferides d'arestes 

salades. bikinis a ratlles, tovalloles a la sal,

el balanceig de la plataforma 

que ens feia de trampolí.

l'evidència del ris a l'horitzó 

i el fadrí de la primera calda

que s'anava enfonsant ben lluny

mentres parents i amics ni s'immutàven.

i llavors he pensat en tu

i en tots els tipus de tragèdia

que no han arribat a passar.

a l'aguait en un somort tros de mi

en un camp per segar 

amb el terra ben enfangat.

*e*

la nova teoria cuir és tot allò de dir 

que mentres irradiava mirades esperonadores, 

multiplicava estratègies i identitats, 

plorant de desig sotal'ombra d'alts 

arbres i rostia les mol·lècules

de les pells més íntimes en desconeguts

 només t'estimava a tu i t'ho vas creure.

*e*

la fantasia de qui canvia, de sobte,
de carril, i trobar-se que amb els anys
acabeu tots drogats, pares o morts.
buscaré la manera de colar-me
entre les vitrines i el cos de cel·lofana

e

dels deliris que em pengen, de les visions, per fondre’s, del que voldríem, del que callem. de tot el que hi ha de blanc al voltant del nostre negre, del que farem als terrats si és que ens hi tornem a trobar. d’un pinyol que fa anys que llenega i tot un conjunt de miraments, rumiades i embranzides va Afamats i dels que van fer néixer la bèstia que tan bé em fa sentir, encara.

i avui, 17 d'abril, a dos de nou el presentem a l'Horiginal