la lola que jo coneixia no era un que "andaba por barcelona buscando follón", era una senyora gran i menuda, de cabell blanc i mobles plens de figuretes de ganxet, la lola de sant quintí de mediona es va casar a la presó i va tenir un matrimoni feliç d' un dia abans que executessin al seu marit, passà gana i s'amagà amb la meva àvia quan arribaren els franquistes a un ermita on ara cada primavera fan un aplec, conills i fruites robades les van fer viure uns mesos. seixanta anys d'amistat, una amistat nascuda de l' instint de supervivència i un enyor dels festeig, una casa ampla amb parets gruixudes i un rebost reblert de bótes de vi, cosir per sobreviure, poca llum i fred. entrar a casa seva era com esmolar el temps. sobre el buffet l'única fotografia que tenia amb el seu promès, tots dos vestits de negre, dissabte la van enterrar i la filla d' una cosina que l' ha cuidada ens ha avisat. una petita vida que no compta, encara no entenia com en temps d'abundància la gent podia ser tant infeliç.