de gener 30, 2006

sessions de cinema a la Reina d' Àfrica organitzades per manel delgado, la propera dijous vespre.

us les perdreu?


Comencem aquesta sessió amb un clàssic de les grans avantguardes, Ballet Mecanique, un treball del pintor Fernand Leger fotografiat per Dudley Murphy al 1924, amb la no acreditada, però si demostrada intervenció de Man Ray, com sabeu un dels màxims representants del dadà. La pel·lícula no és sols una expressió de cinema cubista, sinó l'intent de fer un autèntic musical, en el sentit més literal de la paraula. En efecte, Leger va intentar traduir en imatges mudes una peça de George Antheil, que originàriament havia de ser interpretada a l'uníson, al mateix temps que es projectava el film, per setze pianos mecànics controlats des d'un panell, establint una analogia entre les formes musicals i cinemàtiques.
Després un curt del gran cineasta de la causa gai, Kenneth Anger, Kustom Kar Komandos (1965), que de fet és l'esbós d'un treball inacabat. Us recomano que us busqueu informació sobre la fortíssima influència estètica de Anger sobre directors com Corman, Scorsese, Hopper, etc.

Autumn Fire, de Herman Weinberg (1931), una excel·lent expressió del cinema poètico-urbà fet als Estats Units a l'època daurada de les avantguardes. A mig camí entre Clair i Vertov. Molt xula. De debò.

No sé si algú se'n recorda. Fa ja tres anys vàrem fer un monogràfic dedicat a Maya Deren, l'antropòloga, cineasta, ballarina i coreògrafa nord-americana -quina barreja!-, també relacionada -ho sento, però és una edat insuperada- amb les avantguardes. Allò va ser únicament sobre els seus treballs d'anticipació del que ara diem video-dança. El que es proposa ara és que ens mirem part del muntatge que es va amb els materials rodats sobre el trànsit vudú, que tant va influenciar-la. Les imatges van ser preses durant l'estada de Deren a Haiti, entre 1948 i 1951 i van ser organitzats després de la seva mort l'any 1961, amb el títol The Divine Horseman.

Es proposa, acte seguit, sentir Carlos Gardel cantant Mi Buenos Aires querido a la pel·lícula Cuesta abajo, dirigida al 1934 per Louis Garnier i la primera pel·lícula que va rodar el tanguista a Hollywood.

Pagarem la nostra quota amb el cinema clàssic, en aquest cas el musical. Què tal el número final de Summet Stock, de Charles Walters (1950), aquell en el que Judy Garland va demostrar que era capaç d'aprimar-se 15 kilos en un rodatge a base de píndoles i de carregar-se la seva salut. Si us agrada el melo, res millor que acostar-vos a la biografia de la Garland. Què bonic i què trist!

L'any passat van passar diverses coses del gran director armeni Artavazd Pelechian. Podem fer-li un cop d'ull a Verj, "Fi", del 1993, un dels seus darrers curts.

A la segona meitat dels 60 van aparèixer un seguit de folk-singers que invocaven l'herència política i moral de Woody Guthrie. Alguns van acabar sent superfamosos, com Bob Dylan. D'altra van passar dignament, però estan quasi oblidats, com Tom Paxton o Peter La Farge. Ara bé, el més radical, el més lúcid, equivalent en folk de la figura d'un Jim Morrison, va ser Phil Ochs. Autor d'algunes de les cançons més belles i les més polititzades és, per antonomàsia, el cantant maleït, negat i tràgic. La seva mort, escanyat amb la cadena de water de casa de la seva germana al 1976, va estar a l'alçada de la seva vida. El sentirem cantant Crucifixion a un programa televisiu a Suècia, l'any 1969, durant la seva gira com a contribució a les campanyes contra la guerra del Vietnam. Busqueu coses seves. Mereixen la pena.

Després dues perles del freakisme més exquisit: un trailer del genial engendre Marihuana, la contribució de Dwain Esper -conegut com "the king of cinema gipsys"- a la campanya contra el consum de maria als anys 30, i Sex Madness, també en la línia de delirants denúncies contra el vici, de la que veurem els primers minuts. I en tindrem de sobres.

The Fourth World War (2003), una de les produccions de Big Noise, en pla militant supercanyero i tal. Molts ja la coneixereu i podreu gaudir dels darrers minuts. Els demés, si us interessa, ja podeu començar a baixar-vos-la, que es troba fàcilment.

També haureu vist alguns a la Filmo -dins del cicle dels millors films de l'any- Whisky una pel·lícula uruguaiana molt bona. Us passem els primers deu minuts per a que passeu a necessitar-la imperiosament. Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll (2001) en són els directors. Molt bona.

I per acabar -si més no segons el sempre depassat programa oficial-·, us convidem a una visita al Teatro del Silencio. És Mullholand Drive, de David Lynch. La seqüència triada és del tot previsible. Ja sabeu: "No... hay.¡banda!" Impressionant!

Tot això a més de les sorpreses habituals i de dues coses que us devíem: Duchamp i Piaf.

1 Commentaris:

Anonymous dErsu_ said...

El senyor Delgado, de nom Manel, és humà?

4:33 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home