res,un verb que sona bé

titubar
conjugació

[1487; del ll. titubare, íd.]

v intr 1 Estar o moure's oscil·lant com si hom anés a caure. Aquella roca tituba: pareu compte!

2 fig 1 Mostrar-se indecís, perplex, en l'execució d'una cosa; titubejar. No titubis i apunta-t'hi.



2 esp Vacil·lar en l'elecció dels mots, en llur pronunciació. Titubava de nerviós que estava i quequejava.

lluitar per coses realment
serioses, l'esmorzar casolà.
la idea de no justificar
els errors, poques coses barates
m'han arribat a agradar.

*e*

la febre és una moneda
que no sempre porta
cap a una època obscura.
el destí és quedar-se a casa,
mirar com canvien les cotes
de llum als jardins de l'illa
i un munt de segons per
sentir cada molècula respiradora.
l'habitació de la foto és robada,
el cos transformat, a poc a poc.
si em quedés en un moment retro
mentalment no sé si seria en un
insaciablement feliç o en
una tortura imperial que no sé
situar, encara.

*e*