res,un verb que sona bé

titubar
conjugació

[1487; del ll. titubare, íd.]

v intr 1 Estar o moure's oscil·lant com si hom anés a caure. Aquella roca tituba: pareu compte!

2 fig 1 Mostrar-se indecís, perplex, en l'execució d'una cosa; titubejar. No titubis i apunta-t'hi.



2 esp Vacil·lar en l'elecció dels mots, en llur pronunciació. Titubava de nerviós que estava i quequejava.