d’agost 10, 2004

text escrit amb cara plena de mascareta hidratant i presses per agafar un avió ( aviso perquè poder afectarà els resultats):

ahir nedant cap a l' espadat, des de l' aigua, semblava menys esquerp. primer baixar trepitjant roca i vigilant que les agulles de les garotes o d' altres moluscs no ens ferissin els peus. a dalt tot d' ombretes assegudes , a peu de la carretera miraven aquells bojos que nedaven a ple mar, l' onatge era fort, en un petit moment en tornar a remar amb els meus braços un mal gest m' ha fet témer una lesió, no ha estat res. els peus i la pell sorprenentment blanca dins l' aigua contrastant amb les ungles ben vermelles i el fons aquàtic blau marí, mai millor dit. a la cala de cubs de pedra no hi hem pogut pujar, la mar era massa brava, per descansar ens deixavem gronxar panxa enlaire i les orelles submergides només sentien remor silenciós, encalçats pels dits i dibuixant amb el cos una creu, tots dos flotant. el pare rient i dient que seria per sempre més el nostre racó. hem retardat la tornada pel plaer de començar a sentir fred i la ingraduable joia dels borralls d' algues gronxant-se en cercle vora nostre, com neu d' estiu. la sal cremant-me els ulls, rostolls solipsistes que en aquell moment volien creure que alguna cosa més deu haver a part del tacte i els pensaments. la vida sé que n' és de rocallosa, admentem-ho, però amb una glopada d' aigua freda i aïllament pot passar molt millor, de fet ara recordo que el gran acte sensual de l' any passat el vaig sentir a formentera, jo i el pèlag d' un blau intens, nedant , carrera contra mi mateixa i que no vaig poder evitar aturar-me en ser tota jo turquesa i sola.parar l' esforç per limitar-me a surar i furgar el meu cos fins a esclatar plaent i rient mirant cap a un far llunyà.instint aquós en díriem.poder m' hauré de plantejar això de ser una sirena... demà hi torno, sola és clar, tot pot tornar a passar.