porto una bona estona que m' ha fet sentir una mica inútil intentant penjar una fotografia a espaistacats, de moment no ho he aconseguit, i la rigidesa de coll ha anat a més...

tornada de vacances per tornar a marxar demà passat, avui en aixecar-me l' armari i la seva immensa oferta m' ha fet allargar la tria, enyoro el mar pur atzur i a la meva vida no m'acabo d' acostumar, no recordava el password de la feina i la correspondència s' amuntegava de manera prou organitzada,el taller buit poder acabarà així, les gates em miren fit a fit com a joies abandonades i el contestador ben buit, les bosses de plàstic em tallaven les mans carregades de teca pels amics, farcides d' ingredients per a un sopar que ha passat com una exhalació, m' han fet recordar que he oblidat l' aniversari de tres personetes, la gent nascuda a l' agost ja ho sol sofrir això, ha estat sense voler, és clar. desmemoriada que és una, i no tant com voldria.
ara la casa fa olor de tabac aliè, els plats nets, les estovalles tacades, el menjar sobrant ben protegit a la nevera, m' he remullat el caltell i el serrell, tallant les puntes per a poder onejar les pestanyes, deslliurades, poder m' he passat i acabaré una mica oriental. a benirràs vaig recollir una segona pedra, petitona, ovalada, amb ratllots blancs, era enterrada sota la sorra , anava burxant emblanquinant-me el palmell i sentint l' escalfor de l'arena mentres queia el sol i un noi prou perfecte em somreia un parell de metres més enllà, res especial, joc de mirades i la mà dreta va topar amb el nou tresor que ara pernoctarà sota la llum de nit amb mi.és el souvenir que m' interessa, per cert souvenirrrrrrr paraula antiga que em sona a estius de transició, una pedreta de capri, una pedreta de benirràs, espero no ser denunciada per cap activista ecològic, ho negaré sempre...
*E*

text escrit amb cara plena de mascareta hidratant i presses per agafar un avió ( aviso perquè poder afectarà els resultats):

ahir nedant cap a l' espadat, des de l' aigua, semblava menys esquerp. primer baixar trepitjant roca i vigilant que les agulles de les garotes o d' altres moluscs no ens ferissin els peus. a dalt tot d' ombretes assegudes , a peu de la carretera miraven aquells bojos que nedaven a ple mar, l' onatge era fort, en un petit moment en tornar a remar amb els meus braços un mal gest m' ha fet témer una lesió, no ha estat res. els peus i la pell sorprenentment blanca dins l' aigua contrastant amb les ungles ben vermelles i el fons aquàtic blau marí, mai millor dit. a la cala de cubs de pedra no hi hem pogut pujar, la mar era massa brava, per descansar ens deixavem gronxar panxa enlaire i les orelles submergides només sentien remor silenciós, encalçats pels dits i dibuixant amb el cos una creu, tots dos flotant. el pare rient i dient que seria per sempre més el nostre racó. hem retardat la tornada pel plaer de començar a sentir fred i la ingraduable joia dels borralls d' algues gronxant-se en cercle vora nostre, com neu d' estiu. la sal cremant-me els ulls, rostolls solipsistes que en aquell moment volien creure que alguna cosa més deu haver a part del tacte i els pensaments. la vida sé que n' és de rocallosa, admentem-ho, però amb una glopada d' aigua freda i aïllament pot passar molt millor, de fet ara recordo que el gran acte sensual de l' any passat el vaig sentir a formentera, jo i el pèlag d' un blau intens, nedant , carrera contra mi mateixa i que no vaig poder evitar aturar-me en ser tota jo turquesa i sola.parar l' esforç per limitar-me a surar i furgar el meu cos fins a esclatar plaent i rient mirant cap a un far llunyà.instint aquós en díriem.poder m' hauré de plantejar això de ser una sirena... demà hi torno, sola és clar, tot pot tornar a passar.

PACO ELVIRA Fotògraf i professor de fotoperiodisme


Henri Cartier-Bresson ens deixa un doble llegat. Va ser el primer a comprendre que la càmera fotogràfica era el millor instrument per aturar el temps. En una fracció de segon, en el moment àlgid de l'acció i amb tots els elements ordenats. El va anomenar el moment decisiu. "En fotografia, s'ha de ser ràpid, ràpid, ràpid. Com un animal de presa", afirmava en aquest sentit. Va fundar juntament amb Capa, Chim i Rodgers, tots ja morts, l'agència Magnum. Com va dir Roland Barthes, "la fotografia és la nostra memòria col.lectiva". Henri Cartier-Bresson ha desaparegut. Però les seves fotos i les dels seus amics de l'agència Magnum ens quedaran per sempre.

aviat hi seré, allà on sabem nedant lluny racons de platja fets només per rocam. recordo quan hi passava estius sencers, va ser en inicar-se l' adolescència, abans no ens movíem d' empúries i a les tardes anavem a visitar l' empordà, berenars de xíndria i pa amb tomàquet amb vianda feta a casa dels cosins, baixar a jugar al carrer tot pols de Biure i els besavis dient que la nena creix cada estiu més espavilada, recordo la vànova, recordo el ball de festa major el primer cap de setmana d' agost i aquell vestit blau que vaig posar-me dos estius seguits, un any era llarg , l' altre per sobregenoll i em sentia ridícula per molt que diguessin que era moda.la locomotora negra i el so de les boles de billar i les esparramades de dòmino. banyar-se a la riera i mirar els nois grans, que devien tenir 15 anys , passar xulescos amb una tija penjant de la comissura dels llavis, suats. les ruïnes llavors es podien trepitjar, jugar en mosaics romans quan no sabia ni que era un luxe, el guardia ens deixava passar cap el vespre quan el sol era fluix i els francesos no incordiaven, de fet el dibuix a quadrets em molestava a l' hora d' identificar les caniques. cansades la marisa i jo cap al porxat un sopar amb espelmes en taula que devia ser més biaxeta però recordo senyorial, en broma corrents a la cuina tovalló penjant demanant als grans què volien de postres, prenent nota i servint als senyors. vespres mirant el mar i els dragons que arrapats al sostre ens atemorien, anar a l' habitació ben d' hora perquè érem criatures i no teníem edat, obríem la maleta de la iaia i ens disfressavem a vestir-nos de grans, de molt grans, nenes de vuitanta anys. obrir la finestra i mirar els nius d' orenetes, fer veure que fumàvem amb un llapis de mina ben negre que ens ensutjava els llavis i ens picava a les dents, al fons l' escala i les poques , llavors, llums de cala montgó, mentres els primers pescadors donaven llumenat marítim a l' esquerda que en dies clars ens tancava per mà esquerre pel cap de creus. fa ja vint-i-dos anys.sembla mentida.