joanariba.jpg 



era allò de formar part d' un ramadet voltant pels patis del cccb, on és la propera actuació? doncs no ho sé, segueix el que tinguis davant.

els brasilers: grupo tápias " la rede ", inici en un gronxament pausat en una hamaca, en un llit suspès entre dues columnes , evocació del repòs adequat per a la xafogor que ens queia a sobre, suau i extrema la noia voltejant i evolucionant des d' un repòs amb mínim moviment a un gronxament accelerat, fer de l' hamaca una liana , un company de ball,un suport, la picor si és al turmell com a ornament i per acabar un noi del públic per a un intent de ball de festa major.

membros cia de dansa "meio-fio" o l' art de la patacada, companyia que mescla el hip hop, la teatralitat i l' acrobacia, menjar-se les mans, les ungles , els tics del mono i la violència com a bell moviment, galleda d' aigua inclosa. el gest de l' heroïna i de la coca en ritmes i oscil·lacions entre dobles piruetes a l'aire i passos sobre la paret, no els cal esmorteir els cops, entortolligar les cames i agafar-se dels peus per fer palanca i aixecar-se com si res. en acabar ovació davant la terrassa de l' horiginal.

Jordí Galí " de lo improbable " , una coreografia rodada en tres metres de radi i, com a molt, sis passes concèntriques. de parella de ball, un tauló. força a les mandíbules per estrènyer tota l'estona la punta del coll de la camisa amb les dents.la fusta , pesada, basculava, s' alçava , giravoltava, en pocs moments descansava sobre el terra. tenia alguna cosa d' hipnotitzant i d' ansietat.

Joana Riba ( la noia de la imatge ) " desequilibri: estat de desiquilibritat ", m'agrada la idea, la ballarina al caire de l' abisme, encara que sigui a un mentre del terra. improvisació sobre la claraboia darrera el macba amb so d' instruments de vent. el pla inclinat i de vidre com a escenari , un pendís artificial. el cos, tremolós i lent entre el cel i la terra. el cel amb les mans enlairades fent ones de dits tremolosos. la terra amb un demiplie constant , i una mitjapunta poruga que gairebé mai s' estirava completament, la vacil·lació i la debilitat. un encongiment amb forçes ambivalents. els punts de contacte amb el sòl lleus i fugaços: el ventre, un meluc , mentres tot el cos lluitant per no caure. mostra d' una fragilitat evocadora , o poder era la meva sensibilitat actual, en acabar vem xerrar una estoneta i el front perlat de suor lluïa uns ulls de color mel ben vius.

i... : ja no queden tutús, els gossos guarden més silenci que alguns nens i el calçat destapat revelava qui ha dansat molt en la vida.i no, no ho comentaré tot, que no vull cansar. a més , una no té el do de l' ubiqüitat per ser a tot arreu un cap de setmana d'estiu a barcelona.