quan camino per la ciutat tinc tendència a mirar enlaire, els terrats i els primers pisos em captiven. hi ha carrers que solc trepitjar on he observat anònimament el pas d'una saleta a una habitació de nen o com un tendal creixia en un celobert.és cert intrusisme vital i m'avergonyeix una mica. anant cap a la plaça rius i taulet un principal començà l' estiu amb parets molt vermelles,un mica granatoses i a ple agost el color era una plata mat, les finestres sempre obertes i el sostre negre,m' encuriosia saber qui vivia en un pis de colors tan estranys amb uns cortinatges i mobles que s' endevinaven ben normals.els terrats perpetuen les llumetes de revetlles fins que les inutilitza una ventada de tardor, els gats treuen el cap pels barrots dels balcos i més d' una persona en bata creient-se no observada mira cap avall.m' intriguen aquelles oliveres o pins arrelant no se sap on a vint metres per sobre dels nostres caps. imagino qui fruirà d'aquelles piscines que tiren més a bassals urbans i que fan pujar el rebut de l' escala de manera inversament proporcional a l' ús que se' n sol fer. per la part que em toca el perill de badar amb la mirada perduda en el cel tallat entre edificis - siguin alts o baixos - és el perpetu ensopegar amb forats, pilons o vianants.la mirada hauria d'anar més per terra.