un fart de ploure m'ha despertat dues hores abans de l' hora convinguda amb la meva rutina laboral i el despertador. m' he assegut a la terrassa amb un te ben calent a les mans a mirar l' espectacle dels llampecs i eixordar-me amb una tronada important, estremia la pell tot plegat. sirenes de fons, suposo que alguna planta baixa inundada. sortir al carrer serà una mica més difícil, ja no tinc edat per xipollejar per voreres relliscoses. des que vaig penjar el "ruixat" a la plana no ha parat de ploure, provaré amb una posta de sol ben càlida a veure si funciona. això em remet al poder premonitori de la paraula, em semblava una tonteria fins no fa gaire, m' hi vaig fixar en escriure un text sobre el dolor dansant i pocs dies després em vaig trencar el bessó, el darrer exemple va ser fixar-me en la planta de thiago motta el passat dissabte a una barra de bar a gràcia i comentar amb un amic, ara que m' hi fixo i sense ser mal averany aquest noi poder es lesiona només mirar-te' l de dalt a baix, dit i fet, ruptura lligament creuat i sis mesos esgavellat.sorry, noi.

dues queixes: que Fum d' estampa i Postres de músic s' hagin evaporat de la programació radiofònica.