de juliol 28, 2005

ahir mentre la voltava, la calor, la parsimònia , la tonteria, la descontextualització, les floretes grolleres d' uns immigrants i el somriure desdentegat de dos vells,em revoltava contra la mandra d' intuir el que no passaria, en fi, mentre em regalimava l' esquena i se'm clavava el sarronet militar fent un gravat entre omòplat i les puntes de la crinera doncs això, vaig topar amb el cartellet de la sala Zèlig al carrer ferlandina, 51 i avui i dissabte a les nou del vespre hi passaran Querelle del fassbinder, crec que hi recalo avui.no feia ni 24 hores que n' havíem parlat, la meva assignatura pendent amb aquesta pel·lícula i el seu fosc univers. el sadisme de la bellesa i com s'hi cau.el fet és que si follés més escriuria menys, per contrapartida a un polvo , per molt delicat i salvatge que sigui, mai el premien.

a la plana de la sala hi trobem:

proyección en RAVAL a las 21:00 horas - consumición 3 €
Querelle
de Fassbinder
"Querelle es el polo de atracción que hechiza, cautiva y enciende los deseos del resto que lo circunda para quedarse con un trozo de su cuerpo. Él lo sabe y este conocimiento configura su comportamiento. Querelle, más que un personaje representa una fuerza, una potencia que se reconoce íntimamente como tal, y que a partir de esto actúa, mata y traiciona. El universo de Querelle se configura a partir de un espacio y un tiempo trastornados, violentados y en tensión permanente... Querelle es el provocador del trastorno en un mundo de por sí trastornado. Su fuerza de implacable destrucción no podrá menos que modificar a las cosas y a los hombres. Nada será igual luego del torbellino de Querelle en el puerto de Brest. Cada uno sentirá sus rastros en el cuerpo y en la memoria. Este último golpe de arte de Fassbinder –tan certero como el último de Pasolini– clausura una obra que, como una triste y bella paradoja, no deja de abrirse tras veinte años: los mismos veinte años que el legado de Fassbinder devora día a día"

2 Commentaris:

Blogger Tina Vallès said...

Doncs ja pot ser tan clàssic com vulguis, jo la vaig veure al Verdi fa quatre o cinc anys i la vaig trobar angoixosa, llarga, fosca i pesada. L'estètica és curiosa, per irreal, i no dubto que en el seu moment fos "la bomba", però avui dia és una cosa una mica demodée, diria, tot i que pel que fa al tema pugui ser plenament vigent i fins i tot actual. Hosti, no m'explico gaire. Bé, ja ens diràs com la veus/vius. Jo no hi tornaria, sincerament.

5:14 p. m.  
Blogger ea! said...

tina poder, poder sí, una no ho sap, per això la vull veure, em va impactar el muntatge teatral de fa dos anys per una companyia de palermo al grec. serà inevitable comparar.

per compensar divendres cinema a la fresca " el apartamento "

6:03 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home