d’agost 13, 2005


de la sofisticació o quan una mirada passa revista. el vist esreinterpreta, res no és el que sembla. una càmera ho capta i en fa a l' espectador rera l' objectiu sabedor - o especulador - de la veritat, o el que creu real. el trencaclosques s'ajunta i les peçes lliguen quan a l' hora de captar dades ni te n'adonaves. a simple vista la successió de la vida , a vegades, te la perds. una lent pot reconstruir un rencor, un assassinat, pot reflectir una burgesia en el darrer estiu cap a la decadència o la disbauxa d' un fotògraf , el seu estudi i les seves donetes pot ser alguna cosa més que una aventureta d'aquelles mil vegades explicades - i després imitades, per bohemis semipeluts de tota mena - de famosos maigs del 66,67,68...

el negatiu com a joc de reconstrucció de la realitat, la importància del silenci i la vitalitat dels objectes que t'envolten, que perduraran marcant , com un metrònom lent, el que poder t'has preocupat tant d'amagar : marcs, panys, cortines i hortènsies florides contra prats i gavardines ben londinencs com a símptomes. la idea de fer veure que un secret remunta a través de la teva mirada cap a l' exterior, de la càmera desada a una visió " pública " - tenint en compte que érem cinc espectadors.la ficció d'un cel·luloide recuperat i real amb la reconstrucció d' uns fets que el director ha inventat de cap i de nou i que creiem sota una aparença documental. la història real que arriba a l'espectador es reinterpreta només amb el poder de la imatge, una reconstrucció personal que a cada fotograma et revela una possiblitat, una incertesa més que et fa ballar el cap. poques paraules. la versemblança en l' antic i la depauperació en el suport que es dissol com a art, i amb una altra mena d'art es recupera, ressucita per la voluntat de recuperació. camps i mirades reveladores.i són només dos exemples, crec que lligats , de ficció.

" tren de sombeas " per uns dies al Casablanca,

4 Commentaris:

Anonymous Anònim said...

quin gust aquestes frases llargues com meandres que no duen enlloc, les epidermis de les lletres que et toquen amb un pessigolleig erèctil, un flux d'idees que avancen amb els arabescs del capvespre, la pel·lícula com a signe llunyà de cel·luloide cremat, com a bandera que s'esfilagarsa amb el vent de les mirades de cinc espectadors. els punts que no canvien res. potser la dicció del món. potser l'envol que surt de l'interior d'una paraula...

8:42 p. m.  
Anonymous Teresa said...

De joveneta em vaig enamorar de David Hemmings a Blow-up. Però, ¡oh temps implacable!

8:22 p. m.  
Blogger ea! said...

per a que després diguin que els homes envelleixen millor, verushcka i vanessa redgrave tan fresques, això sí té celles voladores.

1:55 p. m.  
Anonymous tdo said...

el dia que hi vaig anar jo érem quatre espectadors, dels quals un era jo i un altre l'havia arrossegat jo dient que ui, que hi havia un misteri, que no sé què; i de pas vam veure "Fat city!!!"
trist...

10:11 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home